15 setembre 2015

Acabat, de Sōseki Natsume, Kōjin (1913) [tr. a l'anglès Beongcheon Yu]


Llibre diguem-ne existencialista abans d'hora. Llibre lat i descordat, amb un protagonista ingenu qui comença fent un viatge i llavors la seua família venint-lo a trobar, de vacances, i ell trobant-se una miqueta embolicant amb la dona de son germà gran. I llavors tot el protagonisme caient en aquest germà gran, el qual és ple de dubtes, i sembla alhora impotent i deprimit. Per al capdavall passar el protagonisme, durant tot el darrer feix de fulls, a l'escriptor d'una llarga missiva que assaja de desllorigar la trama (sense reeixir-hi).

Dia a dia d'una normalitat sense calamitats altres que les imaginades. Dos germans, el gran casat, la cunyada escalfant una miqueta el petit. I a la fi, com dic, un intèrpret, lat, com l'escriptor mateix, i tampoc no gens clar.

L'estrany (o l'individu), kōjin, és el germà gran, incomprès per la seua família, i en Sōseki sembla voler-s'hi identificar, com per a dir que l'intel·lectual es mereix més latitud que no l'altra gent per tal de poder-se exprimir; i el comú del públic l'hauria d'acceptar tal qual.

No n'ixc gens impressionat.

(...)

La cunyada, la més valenta en un situació compromesa.
_Si em toqués de morir, no voldria pas fer-ho havent-me de penjar o havent-me de tallar el coll; viltinc resolucions tan mesquines. M'estimaria més morir violentament - enduta per una riuada o segada pel llamp.

_Saps perfectament [li diu al minyó] que qui està nerviós ets tu; jo rai. De fet, els de més dels homes són prou covards quan cal afrontar situacions difícils.

[Destí de dona.]
Versemblantment era la mena de dona nascuda amb el convenciment religiós que no havia de tenir por de re que no fos el que li toqués per sort natural. De la mateixa manera tampoc no semblava tenir cap por del fat que toqués als altres.

_En aquest món què hi haig de pintar? No pas més que qualsevol planta d'interior? Un cop els meus pares m'han plantat a un lloc, què puc fer? No pas moure'm ni un mil·límetre, sense que algú [un home] no vingui a ajudar-me a fer-ho. No hi ha més remei... sí, cap altre remei que romandre a lloc fins que cap neula no m'abati.

(...)

Molt japonès, això dels actes sobtats.
_[Aquell home] tenia el costum estrany de colgar el dits estesos dins els seus cabells grisos i gratar-s'hi vigorosament la caspa; de vegades, assegut davant el braser, la resta de reunits empipats rai amb la pudor que llavors eixia del foc.

(...)

El jovencell rep la visita de la cunyada i la minyona, en anunciar-la, gosa fer-se la murrieta.
Me n'adonava que a la minyona li somreien els ulls maliciosament, mostrant aquell llampec de plaer típic de les dones qui es pensen haver engalipat un home.

[Per això, com mascle com cal, la repta amb irritació]
_I doncs? Què bades?

On la minyona de bursada caigué de genolls al llindar i anuncià, més seriosament:
_El senyor té una visita.

Els problemes del germà gran.
Interessat en el problema del viure després de mort, inspirat per les lectures de llibres i articles llavors populars a Amèrica i a Anglaterra. Tret que cap de les lectures no l'havien satisfet gens. Havia llegit en Maeterlinck sobre les abelles i tot allò, però li semblava que no era altre que la mateixa escombraria espiritualista de sempre.

_El que tu en dius inseguretat és la mateixa inseguretat que pateix la humanitat sencera, i no ets pas sol a patir-la. Cal fer-s'hi i prou. El nostre fat és el flux constant i au.

Em demanava si no era el tipus de persona qui no pot trobar la pau fins que es torna religiós.
[Tret que un home intel·ligent qui es rebaixa a aquest estadi, per força renuncia a la intel·ligència.]

(...)

_De fet, tot ben sospesat, l'única estona que ens separàvem era quan un dels dos havia d'anar al canfelip.

(...) Tu ho has dit. Ves.